Poeta del mes
Màrius Sampere i Passarell va néixer el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó a Barcelona. El 1929 els seus pares es van separar fins el 1941, i va viure amb la seva mare i la seva família. Màrius Sampere es va educar a les escoles del seu barri, tot just va acabar la guerra civil, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.
Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballarà en aquesta professió fins al final de la dictadura, quan es va convertir en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Tot plegat, aquesta formació, el va portar a composar lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967 al Grup Estrop. No va ser fins a final dels anys cinquanta que va projectar-se socialment com a poeta.
No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d’un viatge a Escòcia i Anglaterra va expressar les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L’home i el límit, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1963. A final dels anys seixanta l’autor es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. El 1972 va ser anomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard va guanyar el premi President Macià a Amsterdam que va ser publicat dins de Poemes de baixa freqüència, i el 1975 va tornar a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976. Aquest volum aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. El 1980 Màrius Sampere va quedar finalista del premi López Picó de Vallirana. Dos anys més tard, el 1982, va guanyar el premi Jordi de Sant Jordi a València amb Samsara. En aquesta dècada Sampere incorpora dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El 1983 va ser un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors, i a l’any següent va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Posteriorment va publicar altres reculls de manera més o menys regular entre les que destaquen Oniris i el tret del caçador, el 1987, L’ocell que udola, el 1990, La taula i les estrelles, el 1992, La cançó de la metamorfosi, el 1995, Demiúrgia, el 1996 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite, el 1997 i l’antologia poètica Si no fos en secret, el 1999.
El mateix autor ha desmentit a aquells que l’han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic. Els temes que Sampere tracta de manera constant són la tragèdia humana, no necessàriament trascendent, protagonitzada per l’amor, el dolor o la mort. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa dels poemes. Sampere deixa entreveure, al llarg de la seva producció poètica, les seves preocupacions metafísiques. Amb mostres de tendresa i ironia, també es deixa endur pel sarcasme, en algunes ocasions fins i tot irreverent.
- Premi Carles Riba (1963): L'home i el límit.
- Premi President Macià-Amsterdam (1974): Poemes il·lícits.
- Recull Maria Ribas i Carreras de poesia (1975): Poemes de baixa freqUència.
- Premi Ciutat de València Jordi de Sant Jordi de poesia (1982): Samsara.
- Premis Literaris de Girona Miquel de Palol de poesia (1984): Llibre de les inauguracions.
- Premi de les Institucions de les Lletres Catalanes de poesia (1998): Demiúrgia.
- Premi Crítica Serra d'Or de poesia (2001): Subllum.
- Premi de la Crítica catalana de poesia (2002): Les imminències.
- Premi Laureà Mela (2003): Jerarquies.
- Premi Nacional de Cultura de literatura (2003): Les imminències.
- Premi Ciutat de Barcelona (2003): Les imminències.
“El Secret”:
Estar viu és guardar un secret,
no sabem quin,
ben embolicat amb les formes
i les sedes de la llum,
i segellat amb sang,
i sentir-lo
dins
que es regira
més i més pesant, com un fetus
creixent no expulsable,
o com una flor que s’obrís monstruosa
i saber ,
que aquest home que el porta
no el coneixerà mai
sinó massa tard,
quan el veuriai a les fosques no el veu.
“La nostra mort”:
La nostra mort
hauria d’arribar
d’aquesta manera:
llegir i, de sobte, continuar llegint
un altre llibre més savi
(i no ofegar-nos amb un tub a la gola),
caminar i, de sobte, continuar caminant
per un altre camí més clar
(i no suar a les fosques
amb un rèptil a la cintura),
dormir i, de sobte, continuar dormint
un altre son més dolç
(i no despertar-nos perquè el cor aprengui
la lliçó d’aturar-se).
Però la Mort no en sap.
N’han dit que llegir un poema de Màrius Sampere és patir un xoc de sensacions. És ser transportat a l'essència de l'home, al reconeixement dels seus límits i a la seva projecció infinita. En aquest cas, ens està parlant del límit humà: la mort. Aquesta no la podem evitar, i aquí ens explica com li agradaria arribar a ella, encara que sap que no pot triar. La mort és una cosa inevitable però …estaria bé… poder escollir com arribar a ella.
LAS ROSAS DEL JARDÍN DE ADONIS...
Las rosas del jardín de Adonis
Son las que yo amo, Lydia, esas efímeras rosas
Que en el día de su nacimiento,
En ese mismo día, mueren.
La luz es eterna para ellas, pues
Nacen con el sol cuando ya ha salido, y se acaban
Antes que Apolo pudiera incluso iniciar
Su trayectoria visible.
Como ellas, déjanos hacer de nuestras vidas un día,-
Voluntariamente, Lydia, desconociendo
Que existe la noche antes y después
El poquito que perduramos
(11.7.14)Versión de Rafael Díaz Borbón
Era fill de Ciniras i la seva mateixa filla Mirra o Esmirna. Quan aquest va nèixer, Ciniras va adonar-se’n de què era fill seu però també nét seu i va acometre contra Mirra amb un puntal, llançant-la del palau. La va portar a una muntanya per a matar-la, però Afrodita la va transformar en l’arbre de Mirra. La deesa mateixa va ficar al nen en un cofre i el va portar a Perséfone, però aquesta sense seguir el que li havia dit anteriorment Afrodita, va obrir el cofre i va quedar enamorada del nen. Quan Adonis va crèixer Afrodita va anar a buscar-lo però Perséfone es va negar a entregar-lo. La primera no va quedar contenta i va anar al tribunal de Calíope on va aconseguir que el Jove li pertenyés dos terceres parts de l’any. Perséfone alesmores va anar a queixar-se a l’amant de la deesa de l’amor, Ares, i aquest es va disfressar de porc senglari va atacar a Adonis qua n estava caçant, matant-lo.
El seu culte està associat a la vegetació i les collites: la flor que porta el seu nom comparteix bellesa i curta vida.
Tot el poema ens està parlant d'aquesta curta vida que tenim, de que no som eterns i hem de disfrutartant com poguem.
HE PASADO TODA LA NOCHE SIN DORMIR
He pasado toda la noche sin dormir, viendo,
sin espacio tu figura.
Y viéndola siempre de maneras diferentes
de como ella me parece.
Hago pensamientos con el recuerdo de lo que
es ella cuando me habla,
y en cada pensamiento cambia ella de acuerdo
con su semejanza.
Amar es pensar.
Y yo casi me olvido de sentir sólo pensando en ella.
No sé bien lo que quiero, incluso de ella, y no
pienso más que en ella.
Tengo una gran distracción animada.
Cuando deseo encontrarla
casi prefiero no encontrarla,
Para no tener que dejarla luego.
No sé bien lo que quiero, ni quiero saber lo que
quiero. Quiero tan solo
Pensar en ella.
Nada le pido a nadie, ni a ella, sino pensar.
Versión de Teodoro Llorente
En aquest poema es veu clarament que l'autor sembla està enamorat d'una dona. No pot dormir pensant. Pensant en ella, en la idea que en té d'ella, veint-la sempre diferent però sempre ella mateixa. Pensa en com parla, en què vol d'ella i perquè...Té umna confusió: no sap si vol trobar-se-la perquè té por a l'hora de deixar-la anar. L'únic que té ben clar és que és que vol pensar, ja que, els pensaments sónlliures, a vegades, irreals, però ningú et pot impedir pensar com tu vulguis. Ets completament lliure en aquest sentit.
Llibre: No hi érem
NARCÍS
Estàs enamorat de tu mateix
com un pebrot vermell, com un pinyol
de cirera vermell i si no què?
Com una taula de cent vint canals,
com un ruixat que ho devastava tot,
com un escàndol que ha d'arruïnar
tot un imperi, com un accident
de pura mala sort, com el rocam
filosofal, com l'Ebre cap a Flix,
com un lleuger vaixell de vela eixint
del golf, i encara com un gra de sal,
com escorpins, renecs caragolats,
vora el camí baladres plens de pols
i com el gall que gira co
Aquest poema ens està dient que actualemnt, la societat pensa més en el físic que no pas en el que realment importa, que és la personalitat de la persona, com sigui ella realment. És bastant clar si sabem quin és el mite de Narcís: aquest era un personatge de la mitologia grega, característic per la seva bellesa. Va veure's un dia a un llac i aleshores va enamorar-se d'ell mateix. Va voler apropar-se a la seva imatge i llavors es va ofegar. El missatge és clar: la societat del moment valora la imatge de fóra i no pas l'interior de la gent. No hauria de ser així.
Llibre: D'equivocar-se així
LA COVA A LA MUNTANYA
Jo estava enamorat
dels ossos dels seus ossos
del crani del seu crani
per a fer-li l'amor
res més ni menys
que fer-nos eh l'amor
no sé si hagués bastat
la vida que ens quedava
però ella ja sabia
que jo sóc l'esquelet
del seu bell esquelet.
Entrevista
Vius com vols a Barcelona?
Doncs què et diré, sí: pel balcó del davant veig una paret amb finestres i si m'aboco veig uns arbres malaltissos i cotxes que passen, i per darrere veig dues parets amb finestres. Però visc com vull: quan em dóna la gana em desprenc de la gravitació i floto sense escafandre per tots els nivells de la realitat, em desplaço sense esforç a la velocitat de la llum i visc en una mena de paradís amorós on l'única rivalitat és a veure qui repartirà més plaer...Quina relació trobes entre les drogues i la poesia? Hi havia, en un determinat moment, una necessitat d'experimentar amb els sentits i les sensacions, ja sigui amb l'amor, les drogues o altres aspectes de la vida. D'altra banda hi havia una cosa que tal vegada no està directament relacionada amb la poesia, que és la necessitat de no quedar "enganxat" a cap droga, sinó al contrari: anar-se'n divorciant.
[...] William Burrougts creia que tot el que es pot aconseguir per mitjans químics també ses pot aconseguir sense aquests, idea tal vegada discutible, però certament interessant: no prenc res i a veure a quin nivell arribo... (riu) Gertrude Stein deia que estar serè és molt més excitant que anar gat, així que tal vegada anar serè és una altra droga.
El petit Joan, que va ser fill únic, anava sovint al teatre amb el seu pare i ja desde ben jovenet es va sentir atret per aquest gènere. Peró la mort del pare quan Brossa encara era un nen l'obligà a conviure més amb la familia de la mare. En referir-se a la seva etapa d'estudiant Joan Brossa sempre ho va fer amb poc entusiasme. En realitat considerava que l'escola era una mena d'estafa on només ensenyaven "cultura d'opereta". Així ho demostra una de les seves frases predilectes: "Les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen". L'any 1936 esclatava la Guerra Civil Espanyola. El general Franco encapçalà una revolta militar que acabaria amb el legítim govern de la República. Amb només disset anys Brossa fou cridat pels republicans per lluitar al front de Lleida. Allà, a la guerra, va començar la carrera poètica de Brossa. Al principi es limità a prendre notes però aviat van demanar-li que fés un escrit per animar els companys al front. Més tard aquestes notes formarien part del llibre "Trenta Divisió" que es va publicar l'any 1950. Acabada la guerra i amb els franquistes al poder, el jove Brossa hagué de fer el servei militar a Salamanca. Topà amb Freud, que el captivà i l'impulsà a l'estudi de la psicologia. Per Brossa, com es veurà, la psicologia va íntimament lligada a la literatura. Arrel d'aquestes lectures començà a practicar amb l'escriptura d'imatges hipnagògiques (imatges resultat de somnis inconscients) i de l'automatisme psíquic. Poc a poc el poeta s'acosta al surrealisme i ho fa -com diria ell- mitjançant "el mèdium que portem a dins". I és que segons Brossa, "l'home no té límits interiors, només els que ell mateix es fixa".
La postguerra era dura i mentrestant, per sobreviure, Brossa hagué de superar les pressions familiars que el volien col·locar. Primer van intentar fer-lo banquer com al seu oncle, però ell ho rebutjà de ple. Només va acceptar de probar l'ofici del seu pare, gravador, però tampoc aquí va tenir gaire èxit. Finalment decidí buscar-se la vida venent llibres "perillosos" per al Règim. I així és com Brossa va poder conèixer les obres d'escriptors censurats pel franquisme. I alhora seguia disposant de prou temps per seguir amb la seva carrera de poeta. L'any 1941, a Barcelona, un pintor amic seu anomenat Joan Prats li presentà el poeta Josep Vicens Foix, un home que esdevindria un autèntic mestre per a Brossa. A partir d’ell, Brossa conegué els integrants del grup ADLAN que havia reunit a la Catalunya anterior a la guerra les influències dels difertents avantguardismes europeus. En aquest sentit foren especialment importants el pintor Joan Miró, amb qui Brossa aprofundí en l'automatisme psíquic, i Joan Prats. Però a partir de l'any 1950 la poesia brossiana experimenta un canvi cabdal. Brossa coneix el cònsol brasiler (i també poeta) Joao Cabral de Melo. Melo li ofereix nous punts de vista, li fa valorar més la realitat quotidiana i l'incita a aprofundir en les ideologies marxistes i en el progressisme social. A partir d'aquí la intenció de Brossa es torna més política i el trencament formal és absolut. Arriba un punt on Brossa es desplaça de la literatura per agafar el concepte des de la plàstica. Potser aquí surten les influències cinematogràfiques que a ell tant li agraden. I s'acosta a la seva etapa més daurada, la dels reconeixements.
JOAN VINYOLI I PLADEVALL Joan Vinyoli i Pladevall va néixer a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. Quan tenia quatre anys va morir el seu pare, i amb la seva mare es va instal.lar a Sant Joan Despí. Als vuit anys, van tornar a anar a viure a Barcelona, on va estudiar a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d'aleshores, va estiuejar a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge que va evocar en els primers poemes. |
Premis · Óssa Menor, 1951: Les hores retrobades. · Lletra d'Or, 1974: Encara les paraules. · Crítica Serra d'Or, 1976: Ara que és tard. · Crítica Serra d'Or, 1977: Vent d'aram. · Crítica Serra d'Or, 1981: A hores petites. · Nacional de Literatura Ministerio de Cultura, 1985: Passeig d'aniversari. · Generalitat de Catalunya, 1985: Passeig d'aniversari. · Ciutat de Barcelona, 1985: Passeig d'aniversari. |
TARDA FOSCA Ets una tarda fosca amb crits vermells Vinyoli comença aquest poema esmentant la tarda fosca (tal i com el nom del títol). A l’acabar-ho de llegir ens adonem que es refereix a la mort. Pinta aquesta tarda fosca amb el vermell i el negre. El primer és un color d’intensitat, de passió (potser per tot el que ha viscut) però també de sang. El negre, és el color del patiment, de la foscor, de la angoixa, de la mort... Al tercer vers ens diu que va cap al crepuscle, és a dir, cap al final de la seva vida. El feix de llenya crec que es refereix a totes les experiències viscudes, a tot el que ha passat fins aquell moment, a tots aquells que ja no tornaran i que ara li pesen...Les mans buides que anomena al final es refereixen a la soletat que ell sent, pensa que no té ningú al seu costat. |
D'UNA TERRA (VI)
És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l'indret on a mirar-la em parava
s'hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.En aquest poema Joan Vinyoli recorda el passat i s’imposa la presència del paisatge. Recorda vells dies on tot era pau i tranquilitat i ho fa en un moment del dia determinat: quan el sol marxa. Aquest és el seu moment de reflexió poètica. Diu que el capvespre convida al record. Al segon paràgraf, parla d’una descoberta molt interessant com és la poesia, la inspiració…La descriu amb diferents metàfores: dient que és filla del cel, que és món de bellesa, soledat i cel... Els últims dos versos diu que en ell creix l’anhel, l’anyorança d’allò que un dia va ser.
J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Representant del vanguardisme català. Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". La seva vida va transcorre a Barcelona on es va formar en ambients noucentistes, dels que rep una rigorosa exigència en el domini de la llengua. Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. Aquestes són obres que expressen la lúcida crisis d’identitat que caracteritza l’obra de Foix. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Els seus versos són de sobria tradició mediterrània, però al mateix temps estan plens de moments màgics i onírics, de paradoxes i contrastos. Foix va colaborar en publicacions tant diverses com La Revista, Trossos, L'amic de les arts, Revista de Catalunya o La publicitat. L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Va ser un dels primers cinc membres i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.