D'UNA TERRA (VI) És ara, quan la tarda va fonent-se, que penso en aquell sol de quan jo era infant, i veig la clara vall plena de boira i al fons la llisa mar blavosa i gran. A l'indret on a mirar-la em parava s'hi ajuntaven, en conflent suau, els caminals rogencs i tortuosos, plens de silenci i de profunda pau!Filla del cel, allà, la poesia, un dia vaig trobar de bon matí: en un tombant secret que jo sabia, vora el torrent humit la vaig sentir. Oh veu del rossinyol!, tu em descobries mons de bellesa, soledat i cel; en aquell punt, dins l'ànima naixies, meravellós, inconegut anhel.

En aquest poema Joan Vinyoli recorda el passat i s’imposa la presència del paisatge. Recorda vells dies on tot era pau i tranquilitat i ho fa en un moment del dia determinat: quan el sol marxa. Aquest és el seu moment de reflexió poètica. Diu que el capvespre convida al record. Al segon paràgraf, parla d’una descoberta molt interessant com és la poesia, la inspiració…La descriu amb diferents metàfores: dient que és filla del cel, que és món de bellesa, soledat i cel... Els últims dos versos diu que en ell creix l’anhel, l’anyorança d’allò que un dia va ser.