Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d'una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, siguent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme".

Com has pogut veure, la personalitat de Caterina Albert havia provocat interpretacions de tota mena. Fins a quin punt consideres que això és important. Ho hem de tenir en compte a l’hora de llegir la seva obra? Penja al teu bloc la reflexió que escriguis sobre aquest tema. Crec que és normal que hi hagi diferents interpretacions sobre el comportament de Caterina Albert, ja que cap persona és igual, i per tant, tots tenim punts de vista diferents segons qui siguem, on siguem...És important, perquè  s’ha de saber tots els punts de vista i agafar no el que més s’adeqüi al que tu vols sentir, sinó el que és més objectiu, més raonable i més intermedi. Penso que a l’hora de llegir l’obra de qualsevol persona, no només d’ella, s’ha de saber alguna cosa de la seva vida, per aleshores poder interpretar-la i entendre-la millor. S’ha de saber més o menys a quina època pertany, a quin lloc, la situació que es vivia aleshores...i tot per comprendre de la millor manera possible perquè escriu allò, perquè ho fa d’una manera determinada i finalment per poder reflexionar sobre el que ens estan transmitint.

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Representant del vanguardisme català. Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". La seva vida va transcorre a Barcelona on es va formar en ambients noucentistes, dels que rep una rigorosa exigència en el domini de la llengua. Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. Aquestes són obres que expressen la lúcida crisis d’identitat que caracteritza l’obra de Foix. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Els seus versos són de sobria tradició mediterrània, però al mateix temps estan plens de moments màgics i onírics, de paradoxes i contrastos.                                                                                                   Foix va colaborar en publicacions tant diverses com La Revista, Trossos, L'amic de les arts, Revista de Catalunya o La publicitat. L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va ser un dels primers cinc membres i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  Lletra d'Or (1960): Onze Nadals i un Cap d'Any

  Premio Nacional de Literatura Catalana (1966).

  Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973).

  Crítica de Serra d'Or (1980).

  Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona (1980).  Medalla d'Or de la Generalitat (1981).

  Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres (1984).

  Premio Nacional de las Letras Españolas (1984)

  Ciutat de Barcelona (1986): Cròniques de l'ultrason.

Poesia   Gertrudis. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1927   KRTU. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1932   Sol, i de dol. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1947   Les irreals omegues. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1949   Còpia d'una lletra tramesa a na Madrona Puignau de Palau ça Verdera. Barcelona: Dau al Set, 1951.   On he deixat les claus... Barcelona: L'Amic de les Arts,   Plant d'en Joseph-Vicenç, de Barcelona, en lo qual respòs a en Joan Ferrater, Inquietud (Vic), gener 1957.   Onze Nadals i un Cap d'Any. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1960   L'Estrella d'en Perris. Barcelona: Fontanella, 1963   Obres poètiques. Barcelona: Nauta, 1964.   Allò que no diu "La Vanguardia". Noves de darrera hora - Telegrames - Fets diversos. Barcelona: Proa, 1970.   Darrer comunicat. Barcelona 1970   Desa aquests llibres al calaix de baix. Barcelona: Nauta, 1972   Tocant a mà. Barcelona: 1972   Diari 1918. Barcelona:1981.   Trenta-sis cèl·lules líriques. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984.   Cròniques de l'ultrason. L'Estació. Barcelona: 1985   Entre algues, do'm la mà. Barcelona: 1997.   Entre 1950 i 1976, J. V. Foix va escriure una vintena llarga de poemes per a Joana Givanel de Ventalló com a regal d'aniversari. Aquests són els textos que el lector trobarà recollits en el present volum, penyora d'amistat, però també mostra del seu altíssim perfer com a poeta, que l'ha convertit en un punt de referència obligat en la lírica europea del nostre segle.    Poemes esparsos.     A Joana Givanel (Poemes).   Conte de Nadal.   Telegrames.

  Antologies:   Antologia poètica [tria de Marià Manent, Pere Quart, Josep Romeu, Gabriel Ferrater, Albert Manent, Pere Gimferrer]. Barcelona. 1973.   J. V.Foix en els seus millors escrits. Barcelona: Arimany, 1973.   Antologia poètica [Pere Gimferrer (ed.)]. Barcelona: 1980.   La ventada del somni. Barcelona: Polígrafa, 1983.   Poemes. Barcelona: Druïda, 1984.   Set sonets. Barcelona: Papers d'Art-Albert Ferrer Editor, 1984.   100 pàgines triades per mi, J. V.Foix. Barcelona: La Campana, 1987.   Pels carrers asolellats i altres proses. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat- 1989.   J. V.Foix. Antologia [Fina Dantí (ed.)]. Barcelona: Barcanova,1993.   En el dia més clar de l'any.   Els veïns del meu carrer..   En ritmes vells i sons arcaics.   A la terra dels meus.  És quan dormo que hi veig clar.  Les seves obres han estat traduides a diferents idiomes com: l’alemany, l’anglès, l’eslovè, l’hongarès, l’italià, el castellà, el francès, el gaèlic irlandès, el japonès, el neerlandès, el portguès, el rus, el serbo-croat, el suec, el turc o el xinès.  L'investigador en poesia Després d'haver publicat Gertrudis (1927) i KRTU (1932), llibres escrits sota l'influx del futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, Foix, intel·lectual i periodista de prestigi durant la Segona República, evoluciona cap a una posició estètica que s'allunya de l'ortodòxia de l'avantguarda sense abandonar, però, el compromís amb l'esperit de recerca de la modernitat.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA
  En Foix coincideixen les aspiracions d'un moviment anterior consistent en posar la màxima tensió intel·lectual en l'expressió poètico-lírica d'un moviment interior, amb la incorporació a les forces internes, que fan al poeta establir relacions entre els mots o les imatges.
El poeta s'expressa per l'escriptura, un conjunt de paraules que han estat curiosament cercades per ell i són agrupades seguint un estil  peculiar al seu jo íntim,  potser  no conegut per ell mateix.  Així,  és possible que en intentar transcriure un poema  igual a l'original,  però de memòria, una força interior  suggereixi al poeta altres paraules musicalment o ideològicament similars a l'original, però diferents i que, per tant, alteren el resultat del poema.
La imaginació de Foix està plenament acoblada amb l'estil d'ordenació de les imatges del somni per a representar els resultats tancats en les formes tradicionals del ritme i de la rima, amb una precisió i duresa obtinguda del tracte constant dels nostres clàssics. Per altra banda, ha enriquit els seus versos amb paraules no gaire rebuscades ni refinades. Els poemes d'en Foix fan la impressió no d'una cosa fugissera que se'ns escapa, sinó d'un bloc fort, una roca amb el seu pes i la seva noblesa. El poema enter, en cada vers o cada paraula pren una unitat. En el llenguatge emprat per Foix, el català no té cap mot que no sigui robust.
 

Si pogués acordar Raó i Follia, I en clar matí, no lluny de la mar clara, La meva ment, que de goig és avara, Em fes present l'Etern. I amb fantasia—Que el cor encén i el meu desig desvia— De mots, de sons i tons, adesiara Fes permanent l'avui, i l'ombra rara Que m'estrafà pels murs, fos seny i guiaDel meu errar per tamarius i lloses —Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!—; Tornessin ver l'Abscon i, en cales closes,Les imatges del son que l'ull evoca, Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança En Immortals Absents fos llum i dansa!    Aquest poema, pertany a la segona part de Sol, i de dol. Parla de l’equilibri de la vida, de la bogeria i la raó, en quin moment una ha de ser superada per l’altre. Ens explica l’equilibri que hi ha entre els sentiments, que són presa no pas de la raó, i la raó en si mateixa.

Obres  Sol, i de dol Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de licorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts.I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella —Per quin cel mort—, o pasturatges muts, Deleges foll? ¿Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i, en desert sense estanyO en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.  Aquest poema pertany al llibre Sol, i de dol, un llibre que està dividit en sis parts : a la primera té una actitud d'atur, d'interrogació; a la segona hi ha un equilibri vital; a la tercera apareix el tema amorós: l'amor és el camí cap el tot; al quart i al cinquè tema hi ha jocs de paraules i de conceptes; i, finalment, al sisè hi apareix la religió. Aquesta poesia que he escollit pertany a la primera part anomenada NO·M CLAM D'ALGÚ QU'EN MON MAL HAJA CULPA. Està interrogant-se a ell mateix, parla en primera persona, d’on és, de que li està passant, de com se sent, de qui és.

El caminant i el mur 

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

 i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

 aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

En aquest poema està expressant la situació en que es troba Catalunya en aquell moment 

després de la guerra: no és una Catalunya agradable, ni bella, és una Catalunya empobrida,

trista, bruta…però encara així seguéix siguent la seva pàtria i se l’estima. No desitja marxar 

d’aquí sinó que Catalunya creixi, es desenvolupi i es converteixi en una Catalunya 

completament diferent de la que és ara, igual que potser els pobles llunyans dels que

ha sentit parlar..tan perfectes i tan lliures.

Es demostra que està preocupat i desitja que s’acabi la guerra.

  Mrs. Death  

Advers al vent

No preguntis si penso

encara en els vells dies

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta

on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols,

el meu nom de naufragi!

Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura

presa del mar, no vulguis

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.  

 En aquest poema està dient que llògicament pensa en aquells temps on no hi havia 

guerra i on, encara que hi hagués pobresa, la gent no tenia por de morir al surtir al carrer.

Es dona per vençut, no desitja veure a la seva terra en aquestes condicions. M’agrada el 

que fa amb els primers i últims versos, els repeteix i queda més clar la desposta a la 

pregunta indirecta que fa. Li encantaria que tot canviés i no hi hagués tant de dolor, 

tanta tristesa, tanta por a les cares de la gent.

Antologia poètica El món d'Espriu era un món de ninots antipsicològics on l'autor movia els fils dels personatges igual que la mort (temàtica omnipresent en Espriu). Espriu va arribar així a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel, que acceptava plenament el caràcter d'artifici i per tant la capacitat d'encarnar diferents tons, registres i formes, una fórmula literària que relacionava la vida quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc de desmitificació i, alhora, de valorització. El poeta i el seu poble: En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes, Les cançons d'Ariadna (1949), va recuperar en vers satíric el món arenyenc i va enllaçar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra. Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera. Els llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) junt amb Cementiri de Sinera, formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Aquí ell segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, expresen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat. El poeta civil: Espriu i el realisme: A partir del poema La pell del brau, la poesia d'Espriu, va ser valorada des del punt de vista del seu realisme. Aquí ell va abocar reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la Península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica).

SALVADOR ESPRIU

(Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985)

És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Estudià Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. La seva obra abasta també la narració i el teatre. Els principals reculls en què s'aplega la seva poesia són Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, La pell de brau i Llibre de Sinera. La seva poesia ha estat definida per ell mateix com a meditació constant de la mort. Espriu no es para en la sola contemplació de la mort. En treu una lliçó : cal viure, perquè aquesta vida, al capdavall, és l'únic bé de l'home. I perquè estima la vida, estima la "sagrada vida de l'arbre" i també la seva "dissortada pàtria". Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Premis:Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Poesia: L'Elionor

LA FÀBRICA  L’Elionor (1972) 

L’Elionor (1972)  

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden,enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

La gent se l’estimava,

L’Elionor tan tendre,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins de la fàbrica

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia

predicció de les dones

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia, feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. 

Aquesta poesia l’he escollida perquè està explicant la vida quotidiana de la gent que l’envolta. Parla de la gent treballadora que ha d’anar tots els dies a treballar durant moltes hores en unes condicions pèssimes per poder sobreviure en un món tan dur. La seva vida és molt monótona, sempre han de fer el mateix, sempre han d’esforçar-se moltíssim per aconseguir menjar. No tenen baixa per maternitat, ni per malaltia, ni poden descansar gaire estona si estan massa cansats…Porten una vida molt difícil que han de soportar per poder seguir endavant.En aquesta poesia parla de la Catalunya d’aquella època, rural però amb presència industrial. N’està fent una crítica del treball a aquesta fàbrica, “la Blava” però també s’està referint a totes les que hi ha. Fa el mateix amb el personatge de l’Elionor, parla en concret d’aquesta dona, però en realitat és el que li passa a tots els que estan en aquesta classe social desfavorida. Tots tenen aquesta vida: comencen als catorze anys a treballar i continuen fins el dia de la seva mort.    

Poesia: Quasi faula

LLIBRE DE LES SOLITUDS  Quasi faula

Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seva
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L'aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.
Algú, però, va dir que la bonança
durava massa i els afebliria:
i de seguida el recel i l'enveja
van aflorar en el gest i en les mirades.
Va durar poc, és clar, la primavera,
i ara, passats els anys, ningú no en parla.
M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.

Parla d’uns bons temps en el que ell va viure i va poder gaudir d’una certa tranquilitat i pau. Aleshores, la gent era feliç i disfrutava de la vida. Però per desgràcia aquells temps van canviar i van anar cada cop a pitjor. Fins en el moment en que es troba escrivint aquests versos, on ja no queda res d’aquella felicitat, d’aquella il·lusió per viure, ja ningú no en parla d’ells.. ¿potser no tornaran mai?

 

Obres

Obres:

• Paraules al vent (1954), premi Óssa Menor
• Quinze poemes (1957)
• El Poble (1966)
• La fàbrica (1972)
• Vint-i-set poemes en tres temps (1972), finalista del premi Carles Riba
• Llibre dels sis sentits (1974)
• La pell del violí (1974)
• Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975)
• L'arrel i l'escorça (1975)
• El llarg viatge (1976), premi Lletra d'Or
• Quadern de vacances (1976)
• Amb vidres a la sang (1977)
• Crònica del demà (1977)
• Estimada Marta (1978), premi de la Crítica
• Contes de la Vila de R. i altres narracions (1978), obra en prosa
• Les clares paraules (1980)
• L'àmbit de tots els àmbits (1981), premi Ciutat de Barcelona de poesia
• Primer llibre de Bloomsbury (1982)
• Autobiografía (1984)
• Llibre d'absències (1985)
• Bon profit! (1987)
• Barcelona-Roda de Ter (1987), correspondència amb Joan Vinyoli
• Els bells camins (1987), premi Salvador Espriu, premi Ciutat de Barcelona
• Obertura Catalana (1988)
• Defensa siciliana (1989)
• Suite de Parlavà (1991), premi de la Crítica de la Poesia Catalana
• Un hivern plàcid (1994), premi Cavall Verd de poesia
• Llibre de les solituds (1997), premi de la Crítica-Serra d'Or de poesia
• Els infants componen cançons (1997)
• Cinc poemes de possibles variacions melangioses (1998)
• Haikús en temps de guerra (2002)
• Després de tot (2002), premi Laureà Melà

      

Antologia poètica

Antologia poètica Fa una poesia autobiogràfica, una poesia de l’experiència. Utilitza un llenguatge més descriptiu que no pas filosòfic. Intenta que el lector aconsegueixi entendre les seves obres amb facilitat.A la seva poesia es debaten idees religioses, socials, polítiques i nacionals. El seu primer llibre va ser Porto la tarda recolzada al braç (1948-1954)i obre la primera etapa de la seva obra poètica. Ens trobem amb la joventut del poeta, influenciat per la generació castellana del vint-i-set. En aquesta època predomina la preocupació de la recerca de si mateix, la reflexió. Demana ajuda a Déu, però aquest no li respon i té una crisis de fe. Recull el fort debat religiós que es vivia en la societat catalana i també espanyola als anys quaranta i cinquanta. La segona etapa comença amb la publicació d’El Poble (1956-1958) fins a La Fàbrica (1970-71). La seva geografia personal pren molta importància. Els seus dos eixos de referència del món poètic són: el poble de Roda i el treball a la fàbrica del mateix poble. Els escriu en els anys seixanta on hi ha una lluita contra el franquisme de les classes socials més desfavorides que reivindiquen drets i millores en les seves condicions de vida. És a dir fa una poesia totalment realista. La seva tercera etapa comença a l’any 1970 amb la declaració de la esclerosis múltiple, una enfermetat degenerativa que provocarà el jo en el centre de la seva obra. Al principi el trasbals és enorme però després a d’acostumar-se a conviure amb ella.  Aquí és quan comença una nova etapa  d’onada vitalista, on viure és esencial i la malaltia no ha d’impedir-li res.A la cinquena i darrera etapa hi ha una nova crisis interior, com un moment de desconcert, retorna a la mirada interior, però aquest cop del present cap al passat. Fa els versos profunds, tristos, i ens mostra un home cansat i sol, però amb ganes de continuar endavant. 

Biografia

Miquel Martí i Pol Biografia:  Va néixer a Roda de Ter (Osona) el 19 de març de 1929. És un escriptor que ha escrit poesia i prosa i també ha fet traduccions. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil (on ja havia treballat abans la seva mare) fins que va haver de plegar-ne el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple.  Al 1956 es casa amb Dolors Feixas, una dona amb la que tindrà una filla al 1958 i un fill al 1965. Comença a traduir e inicia una sèrie d’activitats públiques: dona conferències, colabora en revistes... A finals d’aquesta década també s’implica en les activitats polítiques del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Al 1984 mor Dolors Feixa i ell al 1986 es torna a casar amb Montserrat Sans.  

Benvinguts al meu bloc

Aquesta pàgina està pensada per anar afegint informació relacionada amb la literatura catalana. Cada mes s'aportarà informació sobre algun autor, junt amb algunes imatges. Espero que us serveixi com a eina per poder treballar aquesta assignatura amb una mica més de facilitat. Gràcies.