El caminant i el mur 

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

 i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

 aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

En aquest poema està expressant la situació en que es troba Catalunya en aquell moment 

després de la guerra: no és una Catalunya agradable, ni bella, és una Catalunya empobrida,

trista, bruta…però encara així seguéix siguent la seva pàtria i se l’estima. No desitja marxar 

d’aquí sinó que Catalunya creixi, es desenvolupi i es converteixi en una Catalunya 

completament diferent de la que és ara, igual que potser els pobles llunyans dels que

ha sentit parlar..tan perfectes i tan lliures.

Es demostra que està preocupat i desitja que s’acabi la guerra.