Poesia: Quasi faula
Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seva
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L'aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.
Algú, però, va dir que la bonança
durava massa i els afebliria:
i de seguida el recel i l'enveja
van aflorar en el gest i en les mirades.
Va durar poc, és clar, la primavera,
i ara, passats els anys, ningú no en parla.
M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.
Parla d’uns bons temps en el que ell va viure i va poder gaudir d’una certa tranquilitat i pau. Aleshores, la gent era feliç i disfrutava de la vida. Però per desgràcia aquells temps van canviar i van anar cada cop a pitjor. Fins en el moment en que es troba escrivint aquests versos, on ja no queda res d’aquella felicitat, d’aquella il·lusió per viure, ja ningú no en parla d’ells.. ¿potser no tornaran mai?
0 comentarios